Introducció:
El teixit desvitalitzat conté cèl.lules mortes i detritus cel·lulars que són la conseqüència de la destrucció de teixits, com plaques necròtiques toves, dures, esfacels, fibrina, etc.
La presència de teixit desvitalitzat i/o necrosat constitueix un obstacle per a què el procés de cicatrització es desenvolupi de forma ordenada, adequada i òptima. Afavoreix el creixement bacterià en ser un medi de cultiu ideal per a la flora bacteriana i augmenta el risc d’infecció.
Ens referim al desbridament com el conjunt de mecanismes (fisiològics o externs) dirigits a la retirada de teixits necròtics, exsudats, col·leccions seroses o purulentes i/o cossos estranys associats.
El desbridament és un pas imprescindible per a l’evolució de la ferida, cal una bona neteja prèvia i eliminar el contingut no viable del llit de la ferida. L’evidència científica actual avala el desbridament extern como a element necessari per a la cicatrització de la lesió.
La selecció del mètode s'ha de basar en una sèrie de factors, incloent-hi l'elecció i el consentiment del pacient, i l'habilitat del professional.
Recomanacions:
- Eliminar el teixit no viable
- Disminuir la càrrega bacteriana.
- Facilitar la curació, accelerant les fases proliferatives i de remodelació
- Permetre l’avaluació de la profunditat de l'úlcera.
- Disminuir l’olor de la ferida.
Desbridament tallant:
Desbridament autolític:
(Taula 1. Resum dels nivells de recomanció del desbridament segons evidència disponible)